No sempre és una simple erra…
Tots coneixem algú que no diu bé la essa, que no diu bé la erra, o que no pronuncia correctament algun dels sons de la parla.
Les dislàlies són les dificultats en l’articulació d’un o alguns sons de la parla, i poden ser causades per alteracions orgàniques en la musculatura orofacial, per falta de control i/o tonicitat en aquest grup de músculs, o per falta de precisió en la discriminació auditiva dels sons, sobretot els que són propers entre ells.
Les dislàlies més freqüents són el sigmatisme, quan no es pronuncia bé el so de la essa, el rotacisme, quan no s’articula bé la erra múltiple, i les relacionades amb el triangle alveolar, que afecten els sons de la erra simple, la ela i la de.
En el cas del sigmatisme, normalment són casos en què la llengua adopta una posició interlingual a l’hora de fer el so de la essa, de manera que el so queda distorsionat, però, generalment, la dificultat no té una afectació més àmplia. Quan es treballa el punt d’articulació correcte, s’aprèn a fer el so sense posar la llengua entre les dents, i així s’adquireix una articulació adequada.
Quan fem referència al rotacisme, parlem de casos en què la llengua no vibra prou a l’hora de pronunciar el so de la erra, i això fa que aquesta sigui articulada com una erra simple o com un so gutural, aproximadament. Un cop s’aconsegueix la vibració de la llengua, es pot adquirir una correcta articulació de la erra.
Però, què passa amb el triangle alveolar? Normalment, les dislàlies relacionades amb el triangle alveolar poden anar acompanyades d’errors en l’escriptura, sobretot pel fet que fins als 5 o 6 anys no se sol posar l’alarma per a treballar aquests sons, i aquestes són les edats en què s’inicia la lectoescriptura.
Així, ens trobem davant de nens i nenes que confonen el so de la erra simple, la ela i la de, substituint aquests tres sons entre ells, i això es veu reflectit en l’escriptura, pel fet que escriuen tal com parlen, així, si un d’aquests sons és substituït per un altre en la parla, ho serà també en l’escriptura. Per exemple, diuen i escriuen “peda” en lloc de” pera” o “carida” en lloc de “cadira” o “cala” en lloc de “cara”.
En aquest cas, caldrà fer un entrenament auditiu per tal d’aconseguir que el nen o nena diferenciï d’una manera precisa els tres sons implicats, i així poder-los articular quan toca, sense fer substitucions.
Que calgui treballar la discriminació auditiva no té res a veure amb sordesa o pèrdues auditives, sinó que cal entrenar l’orella per a diferenciar tres sons que són molt propers entre ells i que tenen unes diferències molt poc àmplies, la qual cosa els fa semblants i fàcils de confondre.
Generalment, els tractaments de les dislàlies van acompanyats d’un treball muscular, per tal de tenir el suficient control de la llengua, perquè es pugui trobar el punt d’articulació precís per a cada so, així com guanyar tonicitat en tots els músculs implicats en la parla (llengua, llavis, galtes), per a poder articular tots els sons del repertori fonètic.
És cert que no deixa de ser una dificultat lleu i que es resol amb certa rapidesa, però no cal oblidar que alguns nens i nenes se senten diferents per no pronunciar bé algun so, i que alguna vegada han estat objecte de burla per part dels seus companys d’escola.
